«Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!» no és una retrospectiva convencional sinó, més aviat, una proclama programàtica, inscrita a La Pedrera, per reflexionar sobre la funció, els límits i el destí de l’art davant l’excés, l’acumulació i l’errància de tantes obres; no en va Perejaume, de molt temps ençà, no ha deixat de repetir la necessitat de despintar, de desfer, de desdibuixar i de restituir les paraules i les imatges al seu lloc d’origen per poder rehabilitar la nostra relació amb el món.

Amb aquesta exposició, CatalunyaCaixa Obra Social vol contribuir a la reflexió sobre la condició contemporània.

D’ençà dels anys noranta, el treball de Perejaume gravita sobre la idea de l’excés. D’una banda, atesa la velocitat d’allò que s’ha anomenat progrés, el món sencer s’ha fet massa visible, desamagat pertot. En aquesta tessitura, tot ha esdevingut una mena d’exposició permanent davant la qual som cridats a comportar-nos com un públic badoc. D’altra banda, la mateixa cultura creix, se sobreescriu i s’acumula sense defallir, condemnada a esdevenir una narració infinita que es cargola i recargola sense deturar-se enlloc. Ambdues formes d’excés obliguen a contestar-les apel·lant a la necessitat d’amagar-se i de callar. Les estratègies per produir aquest replegament apunten cap a dos horitzons: articular una poètica del desfer que retorni les imatges al cau del món i, de manera complementària, instruir-nos en la simple escolta i atenció al quefer natural. En qualsevol cas però, cal l’esforç i la cridòria de construir les eines per a aquest doble moviment de tocar el món per deixar de fer-ho.

Martí Peran

«El títol s’exclama: “ai!”, interpel·la l’autor i es lamenta: “si veies…”. El visitant, el lector, hi reconeixen una expressió familiar d’advertiment. Però no és clar qui avisa, o de qui prové la queixa, a qui pertany la veu, qui es lamenta… No és l’autor, perquè ell és l’interpel·lat i, per tant, és el receptor de les paraules. Tal vegada és l’obra de l’autor, podem pensar. Però potser és l’exposició, que es queixa de dur a sobre tantes obres. Potser és el conjunt de les obres, de totes les obres, no només les pròpies, sinó també les dels contemporanis i les dels predecessors; les obres plàstiques que ocupen les exposicions, però també les obres sonores, les obres escrites, les obres recitades i interpretades, i encara les obres no artístiques, les obres utilitàries, les supèrflues, les banals… Potser és el món, que es lamenta, per boca de l’autor.

No sabem tampoc si es tracta d’una veu individual o d’una veu col·lectiva. Hem reconegut potser una expressió familiar de fatiga. Podria ser la de la suma d’esforços que s’interioritzen durant el dia i exterioritzen al vespre en una queixa ben escurada; o, també, el lament més malenconiós del pas del temps, de les coses vistes que s’esvaeixen… o bé una queixa cansada d’haver vist tant i d’haver encara de veure més. Però també pot no ser una queixa subjectiva, sinó una exclamació coral, com en la tragèdia grega. Hi ha quelcom de pacificador i reconstituent en aquesta veu coral, sàvia, fiable. L’exclamació, així, no és tant una queixa, un consol, com una forma d’intimitat.»

Ivan Bercedo i Jorge Mestre, «Onomàstica», al catàleg de l’exposició.