«L´art és
l´objectiu de la meva vida.»
Mariano Fortuny Madrazo
Mariano Fortuny Madrazo (Granada 1871 - Venècia 1949), fill del pintor català Marià Fortuny i Marsal, és una de les figures més creatives i innovadores de la primera meitat del segle XX. Home polifacètic "no debades va rebre el sobrenom d´«el Petit Leonardo» i Proust s´hi va referir com «el mag de Venècia»", la seva producció abraça camps tan diversos com la pintura, el gravat, l´escenografia, la luminotècnia, la fotografia, el disseny tèxtil i la moda, en l´anhel d´assolir a través de l´art la bellesa en tots els ordres de les coses.
Amb aquesta exposició, l´Obra Social de Caixa Catalunya vol mostrar l´exuberant i enlluernadora pluralitat de facetes de Fortuny, reafirmar la seva originalitat i visionària audàcia empresarial, i reivindicar-lo en la doble condició d´artista total i precursor de la modernitat.
Mariano Fortuny Madrazo
Mariano Fortuny Madrazo (Granada 1871 - Venècia 1949), fill del pintor català Marià Fortuny i Marsal, és una de les figures més creatives i innovadores de la primera meitat del segle XX. Home polifacètic "no debades va rebre el sobrenom d´«el Petit Leonardo» i Proust s´hi va referir com «el mag de Venècia»", la seva producció abraça camps tan diversos com la pintura, el gravat, l´escenografia, la luminotècnia, la fotografia, el disseny tèxtil i la moda, en l´anhel d´assolir a través de l´art la bellesa en tots els ordres de les coses.
Amb aquesta exposició, l´Obra Social de Caixa Catalunya vol mostrar l´exuberant i enlluernadora pluralitat de facetes de Fortuny, reafirmar la seva originalitat i visionària audàcia empresarial, i reivindicar-lo en la doble condició d´artista total i precursor de la modernitat.
Autoretrat, 1890.
Arran de la prematura mort de Marià Fortuny
a Roma el 1874, la família Fortuny Madrazo "formada per Cecilia,
la mare, Mariano i la seva germana María Luisa" es trasllada a
París, on resideix l´oncle matern, Raimundo de Madrazo, pintor
i retratista de renom, que es fa càrrec de la formació artística
del jove Mariano.
Educat en un ambient refinat i erudit, sota la protectora tutela familiar dels Madrazo "una de les dinasties d'artistes espanyols més influents del segle XIX" i sota el pes de la memòria artística del pare, la seva formació s´encamina vers la pintura i ben aviat entra en contacte amb pintors i artistes que havien estat amics i admiradors del seu pare, com Meissonier, Benjamin Constant "que considera el seu mestre", Beaudry o Gérôme, els quals influiran en la configuració academicista de la seva poètica artística, dins del context d´eclecticisme cultural del període fi de segle.
Educat en un ambient refinat i erudit, sota la protectora tutela familiar dels Madrazo "una de les dinasties d'artistes espanyols més influents del segle XIX" i sota el pes de la memòria artística del pare, la seva formació s´encamina vers la pintura i ben aviat entra en contacte amb pintors i artistes que havien estat amics i admiradors del seu pare, com Meissonier, Benjamin Constant "que considera el seu mestre", Beaudry o Gérôme, els quals influiran en la configuració academicista de la seva poètica artística, dins del context d´eclecticisme cultural del període fi de segle.
Nu femení reclinat, 1895.
Tal com mana la tradició, Fortuny
estudia pintura copiant els grans mestres i aprofundint en el coneixement
dels colors i les arts del gravat, però també s´interessa
per l´estudi de l´electricitat, la física, l´òptica,
la fotografia, la música i el teatre.
De la mà del pintor Rogelio de Egusquiza, Fortuny troba en els ideals wagnerians la resposta als seus anhels, i s´endinsa en noves formes d´expressió pictòriques properes al simbolisme en una sèrie d´obres de temàtica wagneriana que realitza tant en pintura com en gravat. Paral·lelament comença a experimentar en la construcció de petites maquetes teatrals, i l´any 1900 realitza per al teatre de la Scala de Milà l´escenografia de Tristany i Isolda en la seva estrena a Itàlia.
Fortuny pot ser considerat un dels màxims exponents de la plasmació del concepte wagnerià de l´«obra d´art total».
De la mà del pintor Rogelio de Egusquiza, Fortuny troba en els ideals wagnerians la resposta als seus anhels, i s´endinsa en noves formes d´expressió pictòriques properes al simbolisme en una sèrie d´obres de temàtica wagneriana que realitza tant en pintura com en gravat. Paral·lelament comença a experimentar en la construcció de petites maquetes teatrals, i l´any 1900 realitza per al teatre de la Scala de Milà l´escenografia de Tristany i Isolda en la seva estrena a Itàlia.
Fortuny pot ser considerat un dels màxims exponents de la plasmació del concepte wagnerià de l´«obra d´art total».
Efectes diürn i nocturn amb el sistema de llum indirecta en una maqueta teatral.
La passió pel teatre és
una constant al llarg de la vida de Fortuny. L´interès per
la llum i l´atracció que sent per l´òpera wagneriana
el duen a participar activament en la recerca estètica i tècnica
que envaeixen l´escena teatral europea, ja que considera que la
immersió total en l´atmosfera dramàtica depèn,
en bona part, d´una manera nova de concebre l´escena.
Mariano Fortuny revoluciona la posada en escena del segle XX amb el «Sistema Fortuny», format per un dispositiu d´iluminació indirecta i per una cúpula de quart d´esfera que engloba l´escenari i fa de gran reflector, que substitueixen els cels pintats dels decorats tradicionals. Després de donar-se a conèixer a París, el 1906, al teatre particular de la comtessa de Béarn, el seu sistema es comercialitza a través d´una societat constituïda per l´artista i l´empresa alemanya AEG, i s´instal·la en els principals teatres d´Alemanya i Itàlia.
Mariano Fortuny revoluciona la posada en escena del segle XX amb el «Sistema Fortuny», format per un dispositiu d´iluminació indirecta i per una cúpula de quart d´esfera que engloba l´escenari i fa de gran reflector, que substitueixen els cels pintats dels decorats tradicionals. Després de donar-se a conèixer a París, el 1906, al teatre particular de la comtessa de Béarn, el seu sistema es comercialitza a través d´una societat constituïda per l´artista i l´empresa alemanya AEG, i s´instal·la en els principals teatres d´Alemanya i Itàlia.
Efectes diürn i nocturn amb el sistema de llum indirecta en una maqueta teatral.
La família Fortuny Madrazo es
trasllada a Venècia el 1889 i s´instal·la al Palazzo
Martinengo, a tocar del Gran Canal. Fortuny arriba a temps encara d´entreveure
les grans presències romàntiques que s´hi havien refugiat
i, alhora, viu el moment en què la ciutat es prepara per al seu
rellançament cultural dins l´Europa de la Belle époque.
Fortuny comença a familiaritzar-se amb Venècia copsant,
ja sigui amb la càmera o els pinzells, pinzells, la condició escenogràfica
de la ciutat, i entra ràpidament a formar part de la seva elit
cultural.
A l´empara d´un luxe deutor de l´encís exòtic i orientalista, Venècia esdevé per Fortuny, d´una banda, un símbol de Bellesa i, de l´altra, un conjunt de llocs i personatges que configuren l´indestriable substrat d´estímuls i suggestions que li permeten desenvolupar la seva desbordant creativitat en tots els camps de les arts.
A l´empara d´un luxe deutor de l´encís exòtic i orientalista, Venècia esdevé per Fortuny, d´una banda, un símbol de Bellesa i, de l´altra, un conjunt de llocs i personatges que configuren l´indestriable substrat d´estímuls i suggestions que li permeten desenvolupar la seva desbordant creativitat en tots els camps de les arts.
Gondoler a La Salute, 1900
El 1897 Mariano Fortuny coneix a París
una jove model ocasional, Henriette Adèle Nigrin. Culta, intel·ligent
i exquisida, Henriette esdevindrà la seva gran musa i col·laboradora
i, finalment, la seva esposa.
L´any 1899 Fortuny instal·la un estudi a la planta superior del Palazzo Pesaro degli Orfei, que acabarà convertint-se en la seva residència. Amb el temps arribarà a ocupar tot el palau i a ser-ne el propietari. Al Palazzo Pesaro, un edifici del segle XV, hi instal·la la seva col·lecció de quadres,robes, tapissos i catifes, així com el seu estudi, laboratori, taller d´estampació de teles i confecció de vestits i show room de les seves creacions. En els moments de màxima activitat, abans de la Primera Guerra Mundial, hi arriba a establir una manufactura tèxtil amb més d´un centenar de treballadors.
L´any 1899 Fortuny instal·la un estudi a la planta superior del Palazzo Pesaro degli Orfei, que acabarà convertint-se en la seva residència. Amb el temps arribarà a ocupar tot el palau i a ser-ne el propietari. Al Palazzo Pesaro, un edifici del segle XV, hi instal·la la seva col·lecció de quadres,robes, tapissos i catifes, així com el seu estudi, laboratori, taller d´estampació de teles i confecció de vestits i show room de les seves creacions. En els moments de màxima activitat, abans de la Primera Guerra Mundial, hi arriba a establir una manufactura tèxtil amb més d´un centenar de treballadors.
Parsifal. Les noies flor, 1896.
Quan Fortuny decideix dedicar-se al
disseny tèxtil, en estreta col·laboració amb Henriette,
ja té trenta-cinc anys i un important bagatge en l´àmbit
teatral "en la realització de vestuari", així com també un
notable coneixement de la matèria adquirit gràcies a la
col·lecció familiar de teles antigues, de la qual extreu
el gust per la riquesa cromàtica, l´extraordinària
varietat de motius i figures i la combinació harmònica d´estils
sorgits en llocs i temps diversos.
Per a les seves creacions, recorre a la imitació fidel o a l´adapció lliure tant de motius d´inspiració grecominoica com renaixentista, tot passant per l´art copte, els teixits turcs del segle XVII, l´art hispanomoresc, el Rococó francès, l´art xinès o el de l´àfrica negra. Fortuny dissenya centenars de motius que mescla i estampa en colors creats a partir de fórmules secretes apreses d´antics receptaris i tractats sobre l´art de la tintoreria.
Per a les seves creacions, recorre a la imitació fidel o a l´adapció lliure tant de motius d´inspiració grecominoica com renaixentista, tot passant per l´art copte, els teixits turcs del segle XVII, l´art hispanomoresc, el Rococó francès, l´art xinès o el de l´àfrica negra. Fortuny dissenya centenars de motius que mescla i estampa en colors creats a partir de fórmules secretes apreses d´antics receptaris i tractats sobre l´art de la tintoreria.
Banda de tela amb motius ornamentals de finals del sis-cents lliurement interpretats.
Fruit de l´estudi minuciós, Fortuny domina a la perfecció les tècniques d´estampació tèxtil,
les quals revisa i modernitza, i també n´inventa de noves "com
la impressió per bandes contínues i planxes gravades o l´estergit
fotogràfic", que guarda gelosament en secret tot i patentar-les.
En la seva producció utilitza tant tècniques directes "com l´estampació amb matrius xilogràfiques" com sistemes d´estampació per reserva "com la serigrafia, el batik, el pochoir, l´estergit a la gelatina o l´estampació amb punta de platí". Malgrat que Fortuny no fabrica mai teixits, els seus coneixements li serveixen per seleccionar les teles de millor qualitat com a suport de les seves creacions: al començament treballa en roba de fil, batista i gasa de cotó, però després en vellut i ras de seda, utilitzant sempre pigments i tints naturals preparats per ell mateix.
En la seva producció utilitza tant tècniques directes "com l´estampació amb matrius xilogràfiques" com sistemes d´estampació per reserva "com la serigrafia, el batik, el pochoir, l´estergit a la gelatina o l´estampació amb punta de platí". Malgrat que Fortuny no fabrica mai teixits, els seus coneixements li serveixen per seleccionar les teles de millor qualitat com a suport de les seves creacions: al començament treballa en roba de fil, batista i gasa de cotó, però després en vellut i ras de seda, utilitzant sempre pigments i tints naturals preparats per ell mateix.
Tela amb motius de magranes inspirats en teixits otomans dels segles xvi-xvii.
Fortuny és un ferm partidari
dels avenços tecnològics aplicats al camp de l´art i, en el seu afany investigador, es converteix en inventor de nous artefactes
que utilitza en els seus processos de disseny, tant d´objectes com
de teixits. Al llarg de la seva vida arriba a registrar més d´una vintena de patents: des de màquines i procediments d´estampació i
tintat de teixits (1909 - 1910) a un paper fotogràfic (1931).
Entre el 1910 i el 1925 es converteix en un brillant home de negocis i entén que la producció industrial no es pot defugir, per la qual cosa el 1919 obre una fàbrica a la Giudecca per realitzar grans teles per a decoració d´interiors, que li permet atendre els nombrosos encàrrecs que rep d´arreu del món. Fortuny, que no solament controla tot el procés de creació sinó també la distribució dels seus productes, obre punts de venda exclusius a París, Londres i Nova York.
Entre el 1910 i el 1925 es converteix en un brillant home de negocis i entén que la producció industrial no es pot defugir, per la qual cosa el 1919 obre una fàbrica a la Giudecca per realitzar grans teles per a decoració d´interiors, que li permet atendre els nombrosos encàrrecs que rep d´arreu del món. Fortuny, que no solament controla tot el procés de creació sinó també la distribució dels seus productes, obre punts de venda exclusius a París, Londres i Nova York.
Quatre dibuixos per a matriu d´impressió, un per a cada color, per compondre una seqüència decorativa estampada, després del 1909.
Paral·lelament a l´estampació de
teixits, Fortuny i Henriette, comencen a crear peces d´indumentària
i complements. A la primera creació, el xal Knossos, la seguiran
fines túniques confeccionades en gasa que s´utilitzen com
a sobrevesta, elegants abes en seda i vellut que es duen com abrics, capes
burnous d´inspiració morisca, abrics en vellut estampat,
vestits túnica o el vestit Eleonora, d´influència
baixmedieval.
Fortuny, que gestiona també la publicitat dels seus productes, s´encarrega personalment de fotografiar els models per donar-los a conèixer; alhora, les dones més famoses i elegants del moment apareixen amb els seus vestits en prestigioses revistes com Vogue o la Gazette du Bon Ton i els seus amics escriptors -Proust i D´Annunzio, entre d´altres- els glossen poèticament en les seves obres i els converteixen en objecte de culte.
Fortuny, que gestiona també la publicitat dels seus productes, s´encarrega personalment de fotografiar els models per donar-los a conèixer; alhora, les dones més famoses i elegants del moment apareixen amb els seus vestits en prestigioses revistes com Vogue o la Gazette du Bon Ton i els seus amics escriptors -Proust i D´Annunzio, entre d´altres- els glossen poèticament en les seves obres i els converteixen en objecte de culte.
Tela amb motius ornamentals de mitjan segle xv lliurement interpretats.
En el moment en què Fortuny
irromp en el món de la moda les dones duien vestits recarregats
i continuaven utilitzant una cotilla que els oprimia i modelava el cos.
Cap al 1907 Fortuny i Henriette confeccionen el Delphos, una senzilla
túnica de tela prisada que cau lliurement al llarg del cos, adaptant-se
a l´anatomia. Patentat el 1909, el color únic de cada peça
s´obtenia banyant manualment la tela en múltiples tints "fins
a quinze"
per tal d´aconseguir tons i iridescències irrepetibles.
El Delphos, que revoluciona el món de la moda tot fent realitat la utopia femenina d´alliberar el cos, és una icona només a l´abat d´aquelles dones que, per professió, fortuna o personalitat, se senten prou lliures com per ignorar els convencionalismes morals de l´època: Isadora Duncan, Eleonora Duse, Sara Bernhardt, la marquesa Luisa Casati o la baronessa Rothschild, entre d´altres.
El Delphos, que revoluciona el món de la moda tot fent realitat la utopia femenina d´alliberar el cos, és una icona només a l´abat d´aquelles dones que, per professió, fortuna o personalitat, se senten prou lliures com per ignorar els convencionalismes morals de l´època: Isadora Duncan, Eleonora Duse, Sara Bernhardt, la marquesa Luisa Casati o la baronessa Rothschild, entre d´altres.
Henriette preparant una matriu xilogràfica per estampar motius decoratius al xal Knossos, 1908.
«Ella estava embolcallada en
un d´aquells llarguíssims xals de gasa oriental que el tintorer
alquimista Mariano Fortuny submergeix en els adobaments misteriosos de
les seves calderes remoguts amb el pal de fusta ara d´un silf ara
d´un gnom, i en les quals aconsegueix colors de somnis estranys
per estampar-hi després amb els seus mil estris noves generacions
d´astres, plantes, animals.»
Gabriele d´Annunzio: Forse che si, forse che no (1910)
Gabriele d´Annunzio: Forse che si, forse che no (1910)
Model amb un xal Knossos sobre un vestit Delphos, 1909.
«El vestit de Fortuny que portava
Albertine aquell vespre em semblava com l´ombra temptadora d´aquella
invisible Venècia. Estava envaït d´ornamentació àrab
igual que Venècia, igual que els palaus de Venècia, dissimulats
com les sultanes darrere d´un vel calat amb pedres, igual que les
enquadernacions de la biblioteca Ambrosiana, igual que les columnes amb
ocells orientals que signifiquen alternativament la mort i la vida i que
es repetien en el miralleig de la roba, d´un blau profund que, a
mesura que els meus ulls s´hi acostaven, es convertia en or mal·leable,
gràcies a les mateixes transmutacions que, davant la gòndola
que avança, converteixen en metall flamejant l´atzur del
Gran Canal. I les mànigues estaven folrades d´un rosa cirera
que és tan especialment venecià que rep el nom de rosa Tiepolo.»
Marcel Proust
Marcel Proust
Model amb un vestit Delphos, 1915.
«[...] sobre la capsa hi havia
escrit "Fortuny" amb lletres d´impremta. Eustace va desfer
el llaç i va aixecar la tapa. El que va descobrir sota el paper
de seda llis li va provocar una esgarrifança de plaer: totalment
cargolat i plegat sobre si mateix, com si estigués a punt perquè algú el
tragués, hi havia el vestit blau i plata de Hilda. Els plecs atapeïts,
tan acostats els uns als altres com solcs d´un camp llaurat, li
van semblar més foscos de com se´ls havia imaginat. Sabent
que no seria mai capaç de desplegar-lo, es va conformar a passar
els dits pels sécs i les arestes del prisat, i va trobar-hi la
resistència d´allò que havia estat tan comprimit.
Tot i així... quina capacitat d´expansió que tenien
aquells plecs, quines insospitades possibilitats de moviment per a Hilda,
per a la nova Hilda! Amb aquell vestit podia ballar, podia volar.»
L. P. Hartley, Eustace and Hilda (1947)
L. P. Hartley, Eustace and Hilda (1947)
Delphos de tafetà de seda vermell amb perletes de pasta de vidre, després del 1910.