 |
Georges Rouault (París, 1871-1958) es autor d'una obra de profunda càrrega espiritual i intensament dramàtica. Company d'estudis d'Henri Matisse i d'Albert Marquet, amb qui exposa en la mítica exhibició del 1905 que dóna nom al fauvisme, la seva obra segueix un camí personal al marge dels moviments d'avantguarda. Però, malgrat l'aïllament voluntari respecte als corrents artístics de la primera meitat del segle XX, Rouault gaudí, en les darreres dècades de la seva vida, d'un gran prestigi entre els seus coetanis.
|
|
Format al taller de Gustave Moreau, comença a pintar temes bíblics (Job, 1892) i paisatges (Paysage de nuit, 1897), que obtenen un cert reconeixement amb diversos premis. A partir del 1898, després de la profunda crisi que li ocasiona la mort del seu professor i mestre espiritual, refusa les propostes que rep des dels circuits oficials i opta per una carrera independent, en la qual s'orienta vers temes més propers a la realitat social: prostitutes (Odalisque, 1906), gent del circ i de la commedia dell'arte (Polichinelle, 1910), escenes judicials (L'accusé, 1907) o personatges marginals de les barriades pobres.
Sota la influència dels escriptors Léon Bloy, Joris¿Karl Huysmans i Jacques Maritain, descobreix en el cristianisme l'única via possible de renovació intel·lectual. Rouault veu en els marginats, els desplaçats i els exclosos (Hiver III, 1910) una invocació dels sofriments de Crist i la realitat concreta de l'Evangeli. Les obres d'aquest període estan impregnades de la immensa tristesa i la profunda pietat que Rouault manifesta per aquests personatges.
|
|
Després del 1917, i al llarg del període d'entreguerres, el gravat ocupà un lloc important dins la seva obra. Entre les nombroses sèries que realitzà, destaca el Miserere, una de les grans fites de la gràfica contemporània i síntesi de tota la seva obra. La mort del seu pare i el trauma dels horrors de la Primera Guerra Mundial el duen a crear aquesta obra monumental on el tema religiós i el profà s'entrellacen: l'un lligat a la vivència del Crist sofrent, emblema i símbol de tota la tragèdia humana, i l'altre dedicat als avatars de l'existència de l'ésser humà en el seu pelegrinatge de sofriment a la terra, amb el tornaveu tràgic de la guerra al rerefons.
|
|
La seva pintura, a partir d'aquest moment, se centra en la figura de Crist (Christ en croix, 1920) i, cada cop més, cerca inspiració en temes sacres, sobretot en la Passió (Christ aux outrages, c. 1930). Tot i que manté alguns temes, com és el cas dels pallassos (Le clown blessé, 1932) i dels jutges (Juges, 1936), dedicarà bona part de la seva producció a representar paisatges bíblics (Christ et pêcheurs, 1937), fruit d'una visió profundament espiritual.
|
|
Abandona gradualment l'aquarel·la i el guaix en dedicar-se amb més intensitat a la pintura a l'oli. De mica en mica, el realisme caricaturesc de les seves primeres obres cedeix el lloc a una esquematització de les formes, així com a un empastament de la paleta. El rostre dels seus personatges va perdent l'aire grotesc i desesperat a canvi d'una expressió més serena (Songe creux, 1946). Al final de la seva vida intensificà la gamma cromàtica, accentuant-ne els colors més vius i disminuint la presència constant del negre (Sarah, 1956). La seva obra adquireix una nova lluminositat i serenitat expressades, sobretot, en els paisatges bíblics.
|
|
|
tornar
